Poesia

Ara que t’he trobat,
no em deixis poesia.
El teu tresor recuperat
el vull sempre per companyia.

Ara no se m’imposa,
amb tu tinc il·lusions.
Encara que el mon no reposa
per un sens fi de raons.

Quan anava pel mon sense tu,
el meu cor era insensible.
Amb el prògim era dur,
per a ningú era assequible.

Tu m’has ensenyat a pensar,
tu ets fruit i poesia.
La que m’ha ensenyat a estimar,
sense tu, res no seria.

Poques paraules i dius moltes coses.
El teu llenguatge és breu.
Peró amb poques paraules imposes
la teva força arreu.

Aquell que no et coneix,
que sense tu passa la vida,
les teves virtuts desconeix
i sols pensa tot es mentida.

Perquè no dones diners,
el mon de tu se n’aparta,
la gent vol que els seus afers
els generi força pasta.

Poesia, tu no dones diners,
Peró dones el que tens,
saviesa, tu ets amiga del progrés,
de la lleialtat i la puresa.

Quan el meu cos sigui a la tomba,
gelat, rígid, axarrait,
acompanya la meva anima,
que vull estar amb tu també a l’infinit.


Josep Bruna Sogas