Ni gorro ni boina

Espanya, va viure una guerra,
Aquella guerra civil,
Que com totes les guerres,
Va ser una guerra vil.

Va començar al trenta sis,
I jo, tenia deu anys,

Va acabar al trenta nou,
I ja tenia tretze anys.

Jo, no entenia gran cosa
De tot allò que passava.

I anava observant la cosa
A mesura que s’allargava.

I llavors, de mica en mica,
la canalla del poble, es posà
un gorro, vermell i negre.

I amb els que no el portàvem,
(alguns xicots del poble),
ens miraven amb indiferència.

I jo pensava, no se si me’l posaré,
dons sentia a dir, que era de la Fai.
Els que mataven a la gent,
sense judici previ, i no me’l vaig posar.
A pesar de les fiblades, d’alguns ganapis.

El temps va passar, i la guerra es va acabar,
i la meva sorpresa va ser gran.

Tots aquells del gorro de la Fai,
es posaren boina vermella.
Es transformaren en falangistas,.
i la cosa, es va posar greu.

La represàlia, va ésser brutal.

Llavors, els que et mal miraven,
eren les autoritats i els mestres.
Que t’amenaçaven a no donar-te
el certificat de bona conducta,
Cosa indispensable per no anar
a la presó i rebre llenya.

Jo, em vaig arriscar a anar contra corrent.

Va ser el primer desengany gros,
Era mol jove, però em vaig donar compte,
de la poca cosa que som els humans.

Al veure que de la nit al dia,
els valents eren cobards
i els cobards, feien el valen.
Pero de valen, no n’hi havia cap,
tots plegats, una colla d’hipòcrites
Oportunistes i aprofitats per a no dir més.

Llavors, ja vaig veure clar,
Que no es pot anar pel món
Amb el cor a la mà.

I han masses corbs a l’aiguat,
i te’l poden picar.


Josep Bruna Sogas